UN DECORAT DE CARTRÓ PEDRA.

Llegint el Punt diari del diumenge passat, vaig trobar interessant una critica d’en Joan Ribas sobre la gestió patrimonial del barri vell de Girona. http://www.nosaltres.cat

El consistori, enguany, a obsequiat als ciutadans de Girona amb un volum d’imatges de la ciutat que pretén simbolitzar l’esperit local de la població, sense saber-ho em vaig enterar que el famós volum estava a casa, tot i no viure a Girona (soc de St. Julià de Ramis).

El vaig fullejar i vaig veure que la critica del senyor Ribas era bastant encertat.

Si llegiu l’article, Ribas, parla de les ortoimatges (segons ell, nova paraula que ni tan sols els nostres ordinadors detecten), de les possibilitats que ofereixen i de que gràcies a elles és possible veure, en aquest cas, el barri vell de Girona en la seva totalitat, a manera de mosaic, és a dir, podem veure parts d’un carrer desconegudes pel visitant degut a una manca de perspectiva. En definitiva, és una tira d’imatges.

Tot això està molt bé, però, el que la majoria dels espectadors desconeixen, sobretot aquells que vénen de fora amb la intenció de passejar-se pels carrers del barri vell, és que “no es oro todo lo que reluce”, molts dels edificis que es mostren en el volum editat per l’ajuntament no tenen cap essència de la “vida” del barri vell de Girona, edificis buits, preciosos per fora i terrorífics per dintre, decorats de tal manera que els qui el contemplen en queden enamorats, però, què hi ha de veritat en el propi edifici?.

Em sembla perfecta que es vulgui netejar, restaurar i conservar el patrimoni arquitectònic de la ciutat, perquè en definitiva, és allò que es quedarà en la ment dels turistes que vinguin a Girona, és allò que restarà en les seves retines, fins aquí molt bé.

El problema no és només que els edificis “estrella” estiguin buits, és també que no representen el moment actual de la vida gironina, només uns quants privilegiats poden gaudir dels carrers de la ciutat, l’ajuntament és qui posa entrebancs a aquells que volen participar de l’essència d’un barri vell com el de Girona.

Com molt bé diu el senyor Ribas, del farcit del barri no se’n ocupa ningú, del fet que la vida del barri vell s’estigui esvaint tampoc se’n ocupa ningú.

Davant d’això, d’aquestes especulacions i falses neteges, què podem fer? Quin paper podem jugar els que volem un barri vell ple de “vida gironina”? els que volem passejar pel barri i no tenir la sensació d’estar dins d’un decorat?. És cert, cada cop és més difícil trobar un establiment de queviures dels de tota la vida, aquella botigueta, la del barri.